El passat dia 8 de febrer vaig tenir el privilegi d’assistir a la presentació del llibre d’ASSUMPTA MONTELLÀ:
115 Dies a l’Ebre -El sacrifici de la Lleva del Biberó-
La presentació és va fer en el que resta en peu de l’església del poble vell de CORBERA D’EBRE.
Però abans, el matí del mateix dia, vam acostar-nos a alguns dels escenaris d’aquella incomprensible barbaritat: El pas de l’Ebre pel pontò de MIRAVET i una visita a las trinxeres que encara és poden veure d’aquell vergonyós episodi de la història.
Infame i vergonyós per part dels “cervells” militars que van propiciar aquella carnisseria portant a milers i milers de nois que, amb només 17 anys, és van veure abocats a un escorxador del que la majoria no van sortir-ne.
D’aquest inesborrable dia als escenaris d’aquella batalla vull parlar de las emocions que va despertar en tots els que vam ser-hi el Sr. JOAN GUASCH. Un “biberó”… com ell mateix s’anomena. El relat d’algunes de les seves vivències en aquella batalla absurda van colpir i emocionar a tots els que l’escoltàvem.
Ens va posar la pell de gallina. El matí en la visita a las trinxeres; i, per la tarda, en la presentació del llibre. El van “quintar” amb només 17 anys i, sense cap mena de preparació, el van enviar a la guerra contra els feixistes. Va lluitar dia rera dia veient com els seus companys queien al seu voltant; esperant que la bala o l’explosiu que li llevaria la vida arribés d’un moment a l’altre… De fet va salvar la vida per què va tenir “doble sort”: primer quan una granada que va esclatar al seu costat no el va matar… “només” li va tallar la cama; i, segon, per què uns sanitaris el van veure i van evacuar-lo. Realment, com diu ell, un “cop de sort” doncs els ferits es contaven cada dia a centenars o mil·lers i de sanitaris pràcticament no n’hi havia, pel que la majoria dels que queien ferits acabaven morint. Com diu ell: “D’allí només podies sortir-ne mort o greument ferit“.
GRÀCIES SR. JOAN PEL SEU SACRIFICI; A VOSTÈ I A TOTS ELS QUE VAN LLUITAR CONTRA EL FEIXISME.
En la presentació del llibre a part de l’emotiu relat que el Sr. JOAN va fer del seus records, un jove, en Dídac, estudiant de dret i Ciències Polítiques, va llegir unes cartes que soldats destacats en aquell front havien enviat a les seves famílies. Las cartes van arribar als seus destinataris… però els soldats no van poder tornar a casa. Al Dídac se li va fer molt difícil llegir cada una d’aquelles cartes; se li negaven els ulls i el plor maldava per obrir-se pas… al igual que a tots els que l’escoltàvem amb el més absolut silènci. Aquest és el blog d’en Didac:
http://www.damatipuigsech.blogspot.com.es/
en ell podreu veure i escoltar el vídeo del relat del Sr. JOAN GUASCH a peu de trinxeres… no li calen comentaris. També llegiràs la carta oberta que en Dídac li envía al Sr. GUASCH.
No us perdeu ni l’audició d’aquest vídeo ni la emotiva carta del Dídac. De fet us recomano la lectura de totes les entrades que el Dídac te al seu ”blog”. Jutgeu vosaltres mateixos. Amb gent com ell segur que assolirem tot el que ens proposem.
Els que avui manen, siguin del color que siguin, fan panys i mànigues per esborrar la memòria d’aquests fets. Entre ells pacten el silenci més ignominiós con tal de que no surtin a la llum uns fets que tots hauríem de conèixer.
L’actual govern, hereu de la dictadura, persegueix i penalitza qualsevol intent d’acostament a la memòria històrica. Amb la seva criminal actuació condemnen a l’oblit als que van sacrificar les seves vides lluitant per les llibertats i la democràcia… uns homes i unes dones als que hauríem de retre constant homenatge i, en canvi, restan en l’oblit més ignominiós per culpa d’uns polítics corruptes i facinerosos que anyoren el retorn a velles èpoques en que tenien als pobles sota el jou de la opressió.
Quan érem uns vailets -i no tant vailets- i escoltàvem als avis explicar les seves històries, moltes vegades, sorneguerament, dèiem: “Ja està l’avi amb les seves batalletes”… tot plegat era el resultat de la ignorància; ignorància fruit de l’ostracisme més cruel a que els vencedors van sotmetre als vençuts. Que trist; quina pena fa pensar en els avis intentant passar-nos els seus records davant la indiferència dels oients.
Us recomano dediqueu uns minuts a la lectura d’aquests dos reportatges publicats en el diari ARA del dia 8 de febrer de 2014:
Aquest és el vídeo que va penjar el Dìdac a “Youtube”; malauradament per un problema tècnic, als poc segons de començar, gira la imatge 90º dificultant-ne la visió:
Molt emotiu Manel, no oblidaré mai com ens varem emocionar a l’escoltar-lo, tant de bo aquell sacrifici servís per prendre conciència de la vida.
jo també he fet un poema d’aquell dia.
us deixo l’entrada aquí: http://ca.litapalomera.com/in-memoriam-a-la-lleva-del-bibero/
Una forta abraçada.
Doncs sí, tot plegat va ser una lliçó d’història i de vida.
Gràcies Sr. Joan. Tots els que érem allà no oblidarem mai el seu testimoni i intentarem transmetre’l.
Jo també penso que anar a veure les trinxeres, el poble bombardejat de Corbera d’Ebre, els camps de refugiats del sud de França, la Maternitat d’Elna i d’altres “escenaris” de la trista guerra civil, haurien de ser de visita obligada pels nostres joves.
D’altra banda, l’aportació d’en Dídac va fer més viu que mai el missatge del nostre poeta Martí Pol: “tot està per fer i tot és possible”
Gràcies Assumpta per la teva feina i dedicació; per fer-nos arribar, tal com tu dius, “aquestes històries menudes que mai faran història… o potser sí”.
1714 i 1936 son anys que marquen la desfeta catalana. Catalunya perd les seves llibertats però malgrat les repressions de tot tipus que van seguir aquells temps, el poble català no va renunciar mai a la seva identitat. Si avui seguim lluitant per la nostra pàtria, es degut sens dubte a tants patriotes com en JOAN GUASCH que van lluitar, van patir i van morir en defensa de la llibertat i dels nostres ideals. Es cert que segueixen manant els mateixos i també ho es que després de tantes vides sacrificades, en el fons no s’ha avançat gaire, però les generacions futures han de poder viure en una pau i llibertat fonamentada en el sacrifici de patriotes com en JOAN GUASCH.
Salut a tothom.
Manel tu entrada en el blog ha conmocionado a todos los que hemos podido leerlo. El Sr. GUASCH, ASSUMPTA MONTELLÁ, DÍDAC, todo lo que explican es impresionante. Hasta hace más o menos nueve años tuvimos dos asociados que habían estado en aquella zona luchando contra Franco. Dos tíos míos fueron muertos en Pándols y nunca hemos podido saber nada de ellos. Trabajos como el que hace ASSUMPTA, tu mismo y este joven el DIDAC, nos animan a pensar que hay un brote de esperanza y a pesar del tiempo transcurrido posiblemente salgan a la luz más historias de estas que siempre deberíamos tener presentes. Nuestra más sincera felicitación al Sr. GUASCH por su valentía. Muchas gracias a todo.
Un text en el llibre de la senyora Montellà diu i copio literalment: ‘Derrotada per Yagüe la 45a pati 1.200 baixes, amb 600 morts i la resta, ferits i presoners. Els que pogueren retrocediren de nou a la riba esquerra del riu arrossegant tants ferits com era possible. A la zona franquistes, entre els presoners de seguida fan la tria entre republicans i brigadistesinternacionals. Aquests darrers són executats la mateixa nit al barranc de Santa Bàrbara, molt a prop d’Amposta. Malgrat les baixes, Modesto estava satisfet de la 45a …’ Mare de Déu quina indecència!. Només un cervell criminal o molt malalt, pot ESTAR SATISFET de que un objectiu, sigui quin sigui, hagi costat més de 600 morts i tot una pila de ferits. Evidentment això només pot acudirse-li a un militar, a un senyor de la guerra. El tal Modesto -te collons que es digui Modesto- i la majoria dels alts comandaments militars van salvar el cul fugint, deixant rera seu milions de morts. Franco va ser el principal responsable però els general republicans tenen sobre la seva consciència la mort de milions de soldats per decisions que sabien no portarien enlloc però volien guanyar temps per fugir ells. Com diu el Sr. GUASCH mai van estar a la trinxera ni van exposar la pell. Gràcies senyor GUASCH pel seu sacrifici, i per explicar-ho. Una felicitació a la Assumpta Montellà per aquesta tasca de divulgació. També al senyor Manel per la divulgació i la lluita des de el seu bloc, i una admiració molt especial pel DIDAC que amb la seva joventut actitud i pensament és garantia de que aconseguirem ser un poble lliure.
VISCA CATALUNYA!
He tingut uns familiars que van morir en aquella carnisseria absurda i el pare del meu marit que va sobreviure-hi. És veritat quan dius que no els fèiem cas a l’hora d’escoltar el que pretenien explicar d’aquella etapa de la seva vida. I ara que ja han mort i veiem i escoltem totes aquestes informacions i testimonis que van sorgint ens penedim profundament i ens entristeix doncs ja no podem fer res més que emocionar-nos.
Quant ens hagués agradat al meu marit i als meus fills ser amb vosaltres aquest dia rendint homenatge i plorant per a tots aquells patriotes. ¿És fan més actes com aquest? ¿En quin lloc puc enterar-me’n? ¿Sr. Manel podria indicar-ho en el seu bolg?
El nostre agraïment i respecte més profund per al Sr. JOAN GUASCH que avui prenem com a representant i portaveu de tots aquells herois.
Muy emotiva esta entrada en tu blog Manel. Llega al fondo del corazón. Qué gran hombre el Señor Joan Guasch. A pesar de la edad y la lejanía en los recuerdos dice las cosas por su nombre, y carga con sencillez y claridad contra los responsables de todo lo que pasó y a la vez contra los que hoy habrían tenido que hacer un trabajo de recuperación de la memoria de todos aquellos miles de muertos y que no han hecho nada por intereses privados o de partido. Cómo muy bien dices Manel es una infámia y una vergüenza pactar para tapar y esconder y eliminar el conocimiento de nuestra historia. Los políticos y todos los que han contribuido con su silencio lo cargarán en su conciencia si es que tienen, cosa que dudo mucho.
Señor Joan Guasch gracias para explicar aquellos hechos que seguro le deben traer recuerdos muy penosos pero a pesar de ello lucha para que salgan a la luz.
Sempre he estat convençut, que aquella massacre va ser una “Limpieza étnica”
La guerra estava perduda, i cridar a files la quinta del biberó era llançar sang, en aquest cas (llançar sang catalana).
Per desgracia l’exèrcit català estava sota comandaments espanyols, i com molt be sabem el mes similar a un nacionalista espanyol faixa, es un nacionalista espanyol d’esquerres.
Reduir en el possible el pes humà català, i sobretot d’aquesta edat, era molt positiu per Espanya. Intercanviar-lo per gent immigrada, desprès serià fàcil.
No van contar però, que aquesta gent immigrada tindrien fills i nets catalans, amb mes estudis que els seus pares i que serien capaços d’entendre que entre un català nascut a Catalunya i un català nascut a qualsevol altre part d’Espanya, “aquesta” no te la mes mínima consideració.
Jo tinc 54 anys i els de la meva generació de “La batalla de l’Ebre” en un moment o altra n’havíem sentit parlar com una batalla més, sense massa enfasi i sense entrar en detalls del que realment va significar i que va passar al front de l’Ebre durant aquells tres mesos.
No és molt tard per rendir un homenatge a tots els nois que van lluitar-hi i morir-hi; s’ha d’explicar insistentment i com diu algun comentari és necessari que la gent jove, les noves generacions, coneguin aquest fets i sàpiguen en quina mena d’infern van tenir de lluitar el nostres avis i besavis.
Cal agrair al Sr. Guasch i a la Sra. Montellà la seva lluita per recuperar aquesta història.
Molt bon article Manel! Tot i que agraeixo i molt la menció recordar que el mèrit el tenen sobretot el sr. Joan, l’Assumpta i persones com el meu avi. Jo només soc un jove interessat, afortunat de conèixer la història de mà de l’Assumpta i que com a conseqüència intenta no oblidar!
Felicitat per copsar tant bé tot el que vam viure aquell dia Manel! Salut, lluita i independència!
Em va saber molt greu no poder venir a la sortida de Corbera i més, desprès de la d’Elna però, només veient el vídeo i escoltant les explicacions del Sr. Guasch, m’he emocionat com si estes amb vosaltres. Sembla mentida que amb tot el que ha passat no hàgim après res o si, a fer-les més grosses.
Per sort, encara hi ha gent que lluita perquè aquesta part de la historia no quedi enterrada en aquelles trinxeres. Moltes gràcies al Sr. Guasch, l’Assumpta i en Dídac.
Una abraçada.
Va ser un plaer compartir amb tots vosaltres un dia tant entranyable. És encoratjador veure l’interès que desperten les històries que l’Assumpta Montellà va desgranant a través dels seus llibres. Cal conèixer la nostra història per entendre el que ens toca viure i procurar no repetir els errors. Gràcies per la teva fantàstica aportació, Manel.